L’ESQUERRA CONTRA L’ESQUERRA

Hi ha un clar símptoma de que alguna cosa està canviant en la política i en l'electorat.

A part dels comportaments sociològics, hi ha dos debats que afecten a la irrupció de nous moviments i partits polítics: per una banda, el debat de la vella i la nova política (lo vell i lo nou) i, per altre banda, el debat de la ruptura de l'esquerra. Podemos, doncs, amb un excel·lent resultat a les eleccions europees i la seva aparició en totes les enquestes, ha esberlant l’arc parlamentari, esdevenint una sorpresa per molts –i no tant, per altres- .

Per un costat, hi ha un debat intens sobre la vella i la nova política que en el fons tracte sobre el paper dels ciutadans en les grans decisions de la gestió publica -el que en diem decisions compartides- i la participació ciutadana. També ho ha de fer, sobre la cogestió i l'autogestió d’espais i equipaments públics i els processos de disseny dels projectes municipals que actualment són reclamants per les associacions de ciutadans. Aquest en fons busquen el nou paper del ciutadanisme actiu, en la societat moderna.

Al meu entendre, el ciutadà no busca tant sols participar de la política, vol fer política i ho ha d'acabar fent per un canal alternatiu al dels partits polítics tradicionals, participant-ne directament. A causa, principalment, de la partitocràcia i la burocràcia dels partits, que han provocat la fugida i l’allunyament sistemàtic, i sobretot, de les noves generacions. És en aquest punt on part de la política tradicional fracassa, en no adaptar-se a les noves gernacions ,ben formades, que arriben a la maduresa -a una nova escala de necessitats- i no troben el seu espai i la forma d’expressar-se.

Tot i així, les noves organitzacions que van apareixen no necessàriament formen part de la nova política, la història de la democràcia ens demostra que els partits neixen i es moren i que el populisme apareix quant menys se l'espera. El moments de crisis i debilitat social són aprofitats per els oportunistes, creix en aquests moments la mala política.

El segon factor, recau sobre la fragmentació de l’esquerra. Coincideixo, en aquest punt, i parcialment, amb l’ Eduard Voltes en el seu article “Quantes Esquerres?”. Però, d’altre banda penso que podem estar parlant de tres esquerres: la conservadora (o tradicional), la reformadora i l’esquerra anti-sistema.

La fractura, analitzada en profunditat, ve donada per una ruptura dels reformistes amb l’esquerra conservadora. Els partits de l'esquerra tradicional,  funcionaven de catch-all on s'hi agrupaven els reformadors i conservadors; però l’esclat de la crisi i l'aferrament al poder per el poder, ha portat al centre esquerra de tota europa a validar les polítiques d'austeritat, l’eix ideològic del neoliberalisme. L'esquerra reformadora, que ha conviscut dins aquestes organitzacions amb els conservadors, no ha pogut donar per bona aquesta postura que perjudica a les classes mitges i treballadores. Aquesta ruptura comporta una fragmentació de l'electorat que busca refugi en noves organitzacions, que van emergint provinents dels moviments ciutadans, del #15M o de la indignació permanent de la societat vers una certa traïció dels polítics.

Cal, doncs, una gran aliança de l'esquerra reformadora amb l'objectiu d’un canvi de paradigma. Estem al davant d’una societat que canvia, mentre la política s’ha quedat encallada en antics sistemes d'organització. “No existeix una millor prova del progrés d'una civilització que la del progrés de la cooperació.” John Stuart Mill

Estem a les portes d’un canvi.