"POTESTAS ET AUCTORITAS"

"POTESTAS ET AUCTORITAS"

(sobre la “declaració de Granada” del PSOE-PSC)

Mes enllà de fer un anàlisi exhaustiu i contraposat de la proposta signada a Granada per el PSOE-PSC; cal, en primer terme, analitzar la legitimitat d’aquesta proposta i el marc que l’envolta.

Tenint en compte els antecedents, ens remuntem a la proposta d’Estatut de Catalunya referendada el 18 de juny de 2006 per el poble de Catalunya i que pretenia ser una proposta federal a Espanya. Va patir serioses i amargues retallades, el que havia de ser l’acord definitiu sobre l’encaix de Catalunya amb Espanya, i varen ser avalades per el corresponsable (en aquell moment) del govern Espanyol Alfredo Pérez Rubalcava –alguns dels responsables del PSOE es varen encarregar de passar el ribot al text estatutari- i posteriorment va patir la pitjor humiliació amb la sentencia 31/2010 de 28 de juny de 2010 del Tribunal Constitucional, el qual va deixar el text sense l’esperit amb el que va néixer.

Sis anys entre el referèndum del text per el poble Català, el ribot del PSOE, la sentencia del Tribunal Constitucional i la manifestació de l’11 de setembre de 2012 han posat en evidència la nul·la voluntat de l’estat i dels dos partits majoritaris (PP-PSOE) per articular una proposta seriosa en aquest sentit. Fins que el sentiment de frustració dels catalans es va veure canalitzat aquell 11 de setembre no hi ha hagut cap reacció, ni en un sentit ni en l’altre. I malauradament a l’altre costat de la moneda del reclam Català hi ha un PP –amb 186 escons en les eleccions del 21 de nombre de 2011- que ostenta majoria absoluta  i que pretén imposar a l’estat Espanyol un model centralitzat, fins al punt de reclamar el reclamar el retorn de les competències al les Comunitats Autònomes.

Prenent com a referència els termes romans, “auctoritas” que fa referència una certa legitimització socialment reconeguda que procedeix de un saber i que és atorgada per una sèrie de ciutadans. I que és, així mateix, ostentada per una persona o institució que te una capacitat moral per emetre una opinió qualificada, que te un valor moralment molt fort. I tenint  en compte els antecedents abans descrits, el PSOE-PSC i el senyor Alfredo Pérez Rubalcaba no tenen “auctoritas” per fer una proposta federal ni per Catalunya, ni per Espanya.

Així mateix el poder socialment reconegut, propi de la capacitat legal per fer complir la seva decisió “potestas” no pertany al PSOE, que va perdre les eleccions (ni possiblement al PP). Una proposta d’aquest tipus és en aquets moments una cortina de fum. La reforma de la Constitució Espanyola es summament complexa i en el procediment ordinari establert, que te diverses variants, requereix ser aprovat per una majoria de tres cinquenes parts de les dues càmeres (de forma resumida), o per una majoria absoluta dels membres del Congrés de diputats , o -en una tercera modalitat- ha de ser sotmesa a un referèndum sí fos proposada per un nombre de diputats i senadors especificats menor al de les altres propostes.

En qualsevol cas, el requeriment per fer una proposta federal no pot significar una còpia “facsímil” del sistema autonòmic amb un rentat de cara. I sobretot no pot renunciar als conceptes clau com és l’autonomia fiscal, les plenes competències o el “dret a decidir”. Però pricipalment ha de significar un gran passa endavant per la democràcia. Per tant, la “Declaració de Granada” feta per el PSOE-PSC, aquest passat dissabte 6 de juliol no té ni “auctoritas” ni “potestas”. 

DEL SOCIALISME AL CIUTADANISME

DEL SOCIALISME AL CIUTADANISME

L’enquesta GESOP elaborada per al Periódico augura un forta caiguda, a nivell Espanyol, del PP (118-122, una pèrdua de fins a 68 escons) i una continua reculada del PSOE (104-107, de 3 a 6 menys). En la forquilla on es situen la resta de partits passa de 54, en les eleccions generals del 2011, a  121-130, segons el sondeig, una diferència de fins a 76 escons, que deixa un panorama de pactes o de governs d’entesa . Aquest resultat no només posa en evidencia que la corrupció passarà factura als partits, sinó que la forma d’encarar la crisis, de governar-la i d’aportar solucions als problemes dels ciutadans, els repercuteix directament i utilitzaran el seu vot conseqüentment.

El sistema bipartidista espanyol s’ha trencat i, per tant, el disseny fet en el pacte constitucional del 1978 ja no serveix i els partits majoritaris no han mostrat cap evidencia d’afrontar-ne una autentica renovació. La gravetat però d’aquest enfonsament i de la distància entre la política i el ciutadà, rau en que ja no hi ha cap partit polític que el pugui representar majoritàriament. El socialisme (PSOE-PSC) ha renunciat a escoltar directament les preocupacions de les classes mes desafavorides; s’han concentrat en l’instrument, en la carrera meritocràtica i la partitocràcia.

La renuncia al concepte de la radicalitat democràtica i l’associació entre socialisme i federalisme, posa entre l’espasa i la paret a tots els votants del centre-esquerra que havien apostat per al PSC, que opten per l’unionisme. Però el socialisme no ha de renunciar a defensar un concepte de Catalunya-Estat, sempre i quant es basi en els valors (ara renovats) de la revolució Francesa: “llibertat, igualtat i fraternitat”. Doncs, ara cal una revisió de tots els conceptes que ens han estat útils per cohesionar la societat i per això, cal una aposta per al “ciutadanisme” com a element d’unió i confluència.   

La política necessita dels moviments ciutadans i els moviments ciutadans necessiten de més i molta política. La implicació ciutadana en la política entra per la porta del darrera i passa al davant de les iniciatives, en general conservadores i poc valentes, dels partits. I ho fan amb un absolut convenciment  que les teories més pures del capitalisme s’han imposat disminuint així la igualtat d’oportunitats en tots els nivells. L’objectiu  és doncs implicar la ciutadania en el procés de recerca de una societat adaptada al S.XXI, prescindint dels individualismes, buscant la força del col·lectivisme i els lideratges compartits.

 Cal impulsar un gran moviment, que recuperi l’esperit del municipalisme entès com a motor de la societat i que engegui de nou una revisió del conceptes de l’esquerra (i del ciutadanisme) i cal que les ciutats com Barcelona, que sempre han tingut un paper protagonista en aquets impulsos, el recuperin.