Renovar el contracte social

 

“No sent la sobirania més que l'exercici de la voluntat general, mai pot alienar, i el Sobirà, que no és més que un ésser col · lectiu, no pot ser representat més que per si mateix (...).

Què és, doncs, el govern? Un cos intermediari establert entre els súbdits i el sobirà per a la seva mútua correspondència (...) De manera que en l'instant en què el govern usurpa la sobirania, el pacte social queda trencat, i tots els simples ciutadans, tornats de dret al seu llibertat natural, són forçats, però no obligats, a obeir”  Jean-Jacques Rousseau. El contracte social. 1762

Aclaparats per una crisi sense precedents, dins una espiral interminable de successos encadenats tremendament negatius, l’actual societat està a la vora del col·lapse. Atacada des de tots els flacs, la indústria no pot sobreviure en un entorn hostil i la destrucció dels llocs de treball és cada dia més dramàtica. L’economia es desinfla i el crèdit no rebrota, els bacs han fallat en la seva principal missió social.

Les persones miren d’adaptar-se, transformar-se i evolucionar dins una realitat incerta, la vida laboral ha passat de la super-especialització a la capacitat d’adaptació i la versatilitat. De res ha servit forjar la societat millor formada de la història.

Avui el sistema expulsa, dia a dia i segon a segon, un gruix de persones massa importants per a la societat. Ciutadans afectats per el drama dels desnonaments o per les llistes de l’atur,  però el mes dramàtic és la quantitat de menors de 16 anys en risc d’exclusió o risc de pobresa, que ja supera el 26,4% (un de cada quatre). Aquest fet és un atac directe al futur del sistema i a l’equilibri de les capes socials.

“L'economia com a essència de la vida és una malaltia mortal, perquè un creixement infinit no harmonitza amb un món finit. Erich Fromm”

El contracte social s’ha trencat, la corrupció i la “mala praxis” dels governants d’aquest país han conduit la situació en un punt insostenible. Des de els partits polítics neoliberals, passant per els conservadors fins al “centre-esquerra conservador” no han complert amb la seva missió i han desatès el ciutadà, en favor del capital.

Una democràcia opaca i fosca, poc participativa, afavorint a un sistema de partits i no de representants; ha culminat en la sensació que la corrupció està estesa en tots els nivells del govern i del propi sistema. La transició va ser realment el final d’un règim?

El ciutadà, sobirà del seu propi contracte, no pot renunciar a reclamar noves condicions i un pacte renovat. Recuperar part de la sobirania cedida al governant, per compartir les decisions de govern i gestió. Establir un nou sistema on el ciutadà participi i la cambra de representants l’acompanyin i el guiïn.

Assistim, doncs, al final d’un règim  i al principi d’una autentica democràcia del S.XXI ?