Potser la més gran lliçó de la història és que ningú va aprendre les lliçons de la història. Aldous Huxley

dimarts, 24 de desembre del 2013

Enderrocar murs



ENDERROCAR MURS
            

La gran involució en drets socials d’aquets últims anys, la imposició de l’austeritat i el retrocés democràtic són símptomes evidents del que està passant. Europa ha traït a l’esperit de la Revolució Francesa i l’estat Espanyol n’és, com en d’altres ocasions, la punta de llança. En son exemples: la reforma de les pensions, la “llei de l’avortament”, la llei de “seguretat ciutadana”... i tots els projectes guardats a les trinxeres de l’Estat, esperant caure com una bomba sobre els ciutadans, que demostren que estem davant una de les pitjors guerres que s’han lliurat en la nostra època. Ens van robant mica en mica les llibertats guanyades.

            Una batalla que afecta, com mai, a tots i cada un dels ciutadans d’una Europa grisa i fosca, és –en el fons- una “guerra de classes”. Famílies sense casa, fam, sofriment, mort i decadència en son el resultat. Les “elits” han decidit unilateralment trencar el contracte fonamentat en la llibertat i la igualtat; i mica en mica han fet miques tots els instruments que regulaven la igualtat dins la comunitat: el dret a l’educació i la formació, la sanitat universal, la justícia, la cultura i llibertat d’expressió.

            Cal –i amb la força de la raó- enderrocar murs i dogmes, cal alliberar-nos de la culpa, cal despendre’ns d’un sistema de vida imposat per un neocapitalisme esclavitzador. Cal doncs, comprendre i entendre que els grans partits de l’esquerra han estat còmplices necessaris, que s’han aprofitat de les trampes del poder i han estat un peó més del camp de batalla. El primer pas doncs, és redefinir tots els fonaments ideològics que sustenta l’esquerra, i en particular la socialdemocràcia, i s’han  d’establir les bases per a una nova societat basada en una renovació dels valors col·lectius. Sí, es cert, cal una nova revolució, i per això és més necessari que mai tornar a donar resposta a una pregunta: què vol dir ser d’esquerres?

            Però si l’estat Espanyol és la punta de llança d’aquesta reforma, la societat Catalana n’és l’única esperança de resistència. La paradoxa es produeix quant el que lidera el procés representa precisament al conservadorisme i al manteniment de l’estatus quo. Hem d’estar alerta, no podem renunciar al plantejaments, reformar el pensament i refer una societat que resta a l’abisme: caure en la catàstrofe o canviar de paradigma.

            Potser, algun dia, els llibres d’història explicaran la crònica de l’última gran guerra que es va lliurar en el món. Potser diran que va ser una guerra sense armes, ni canons, ni bombes; però si que va produir una gran devastació, morts, fam, famílies sense casa, persones sense feina... Potser explicaran que va ser una guerra ideològica, carregada de tecnologia, una batalla psicològica. Però al final diran que la va guanyar la societat.

dimarts, 9 de juliol del 2013

"POTESTAS ET AUCTORITAS"


"POTESTAS ET AUCTORITAS"
(sobre la “declaració de Granada” del PSOE-PSC)



Mes enllà de fer un anàlisi exhaustiu i contraposat de la proposta signada a Granada per el PSOE-PSC; cal, en primer terme, analitzar la legitimitat d’aquesta proposta i el marc que l’envolta.

Tenint en compte els antecedents, ens remuntem a la proposta d’Estatut de Catalunya referendada el 18 de juny de 2006 per el poble de Catalunya i que pretenia ser una proposta federal a Espanya. Va patir serioses i amargues retallades, el que havia de ser l’acord definitiu sobre l’encaix de Catalunya amb Espanya, i varen ser avalades per el corresponsable (en aquell moment) del govern Espanyol Alfredo Pérez Rubalcava –alguns dels responsables del PSOE es varen encarregar de passar el ribot al text estatutari- i posteriorment va patir la pitjor humiliació amb la sentencia 31/2010 de 28 de juny de 2010 del Tribunal Constitucional, el qual va deixar el text sense l’esperit amb el que va néixer.

Sis anys entre el referèndum del text per el poble Català, el ribot del PSOE, la sentencia del Tribunal Constitucional i la manifestació de l’11 de setembre de 2012 han posat en evidència la nul·la voluntat de l’estat i dels dos partits majoritaris (PP-PSOE) per articular una proposta seriosa en aquest sentit. Fins que el sentiment de frustració dels catalans es va veure canalitzat aquell 11 de setembre no hi ha hagut cap reacció, ni en un sentit ni en l’altre. I malauradament a l’altre costat de la moneda del reclam Català hi ha un PP –amb 186 escons en les eleccions del 21 de nombre de 2011- que ostenta majoria absoluta  i que pretén imposar a l’estat Espanyol un model centralitzat, fins al punt de reclamar el reclamar el retorn de les competències al les Comunitats Autònomes.

Prenent com a referència els termes romans, “auctoritas” que fa referència una certa legitimització socialment reconeguda que procedeix de un saber i que és atorgada per una sèrie de ciutadans. I que és, així mateix, ostentada per una persona o institució que te una capacitat moral per emetre una opinió qualificada, que te un valor moralment molt fort. I tenint  en compte els antecedents abans descrits, el PSOE-PSC i el senyor Alfredo Pérez Rubalcaba no tenen “auctoritas” per fer una proposta federal ni per Catalunya, ni per Espanya.

Així mateix el poder socialment reconegut, propi de la capacitat legal per fer complir la seva decisió “potestas” no pertany al PSOE, que va perdre les eleccions (ni possiblement al PP). Una proposta d’aquest tipus és en aquets moments una cortina de fum. La reforma de la Constitució Espanyola es summament complexa i en el procediment ordinari establert, que te diverses variants, requereix ser aprovat per una majoria de tres cinquenes parts de les dues càmeres (de forma resumida), o per una majoria absoluta dels membres del Congrés de diputats , o -en una tercera modalitat- ha de ser sotmesa a un referèndum sí fos proposada per un nombre de diputats i senadors especificats menor al de les altres propostes.

En qualsevol cas, el requeriment per fer una proposta federal no pot significar una còpia “facsímil” del sistema autonòmic amb un rentat de cara. I sobretot no pot renunciar als conceptes clau com és l’autonomia fiscal, les plenes competències o el “dret a decidir”. Però pricipalment ha de significar un gran passa endavant per la democràcia. Per tant, la “Declaració de Granada” feta per el PSOE-PSC, aquest passat dissabte 6 de juliol no té ni “auctoritas” ni “potestas”. 

divendres, 5 de juliol del 2013

DEL SOCIALISME AL CIUTADANISME

DEL SOCIALISME AL CIUTADANISME



L’enquesta GESOP elaborada per al Periódico augura un forta caiguda, a nivell Espanyol, del PP (118-122, una pèrdua de fins a 68 escons) i una continua reculada del PSOE (104-107, de 3 a 6 menys). En la forquilla on es situen la resta de partits passa de 54, en les eleccions generals del 2011, a  121-130, segons el sondeig, una diferència de fins a 76 escons, que deixa un panorama de pactes o de governs d’entesa . Aquest resultat no només posa en evidencia que la corrupció passarà factura als partits, sinó que la forma d’encarar la crisis, de governar-la i d’aportar solucions als problemes dels ciutadans, els repercuteix directament i utilitzaran el seu vot conseqüentment.

El sistema bipartidista espanyol s’ha trencat i, per tant, el disseny fet en el pacte constitucional del 1978 ja no serveix i els partits majoritaris no han mostrat cap evidencia d’afrontar-ne una autentica renovació. La gravetat però d’aquest enfonsament i de la distància entre la política i el ciutadà, rau en que ja no hi ha cap partit polític que el pugui representar majoritàriament. El socialisme (PSOE-PSC) ha renunciat a escoltar directament les preocupacions de les classes mes desafavorides; s’han concentrat en l’instrument, en la carrera meritocràtica i la partitocràcia.

La renuncia al concepte de la radicalitat democràtica i l’associació entre socialisme i federalisme, posa entre l’espasa i la paret a tots els votants del centre-esquerra que havien apostat per al PSC, que opten per l’unionisme. Però el socialisme no ha de renunciar a defensar un concepte de Catalunya-Estat, sempre i quant es basi en els valors (ara renovats) de la revolució Francesa: “llibertat, igualtat i fraternitat”. Doncs, ara cal una revisió de tots els conceptes que ens han estat útils per cohesionar la societat i per això, cal una aposta per al “ciutadanisme” com a element d’unió i confluència.   

La política necessita dels moviments ciutadans i els moviments ciutadans necessiten de més i molta política. La implicació ciutadana en la política entra per la porta del darrera i passa al davant de les iniciatives, en general conservadores i poc valentes, dels partits. I ho fan amb un absolut convenciment  que les teories més pures del capitalisme s’han imposat disminuint així la igualtat d’oportunitats en tots els nivells. L’objectiu  és doncs implicar la ciutadania en el procés de recerca de una societat adaptada al S.XXI, prescindint dels individualismes, buscant la força del col·lectivisme i els lideratges compartits.

 Cal impulsar un gran moviment, que recuperi l’esperit del municipalisme entès com a motor de la societat i que engegui de nou una revisió del conceptes de l’esquerra (i del ciutadanisme) i cal que les ciutats com Barcelona, que sempre han tingut un paper protagonista en aquets impulsos, el recuperin.

dimarts, 25 de juny del 2013


CRíTICA (I ELOGI) A L’ESQUERRA CATALANA

La distància entre els polítics i la societat cada vegada és més gran, aquets  ens avoquen a patir grans decepcions cap a la seves persones,  i la maquinària electoral dels grans partits es concentren en estratègies a curt plaç per treure’n un rendiment electoral i sacrificar les grans idees força.

Aquesta desunió és especialment greu en els polítics de la (mal anomenada) esquerra, ja que no han trobat ni propostes, ni polítiques que responguin realment al seu discurs, ni al moment actual. En aquest sentit, la dreta ha estat capaç de implantar les seves idees, aprofitant la greu situació econòmica, mentre l’esquerra ha estat testimoni del desmantellament de la societat del benestar i al mateix temps, s’han preocupat únicament del manteniment de” l’estatus quo”. L’esquerra ha fallat.

Ni propostes, ni discurs, ni idees; han renunciat a la transformació de la societat i s’han tornat una peça mes en l’entramat conservador i classista que aprofita aquesta crisi per retornar capital a la classe alta, metre la classe mitjana està desapareixent  i la resta ja no pot, en prou feines, ni sobreviure. Els ascensors social pateixen el pitjor atac per part de la dreta;  la sanitat i l’educació, deixen de ser universals per esdevenir la principal peça d’una nova societat que vol emergir amb un rerefons classista.

Però la critica mes ferotge prové la societat, que “indignada” amb el comportament dels seus representants, veu estorada com un seguit de casos de corrupció contaminen als dirigents dels institucions publiques aferrats als seus càrrecs que consideren de propietat.  Som testimonis d’un procés de transformació i revolució dels esquemes de pensament comuns que ens porten a pensar que els antic paràmetres que definien els partits d’esquerra i de dreta han canviat i queda demostrar amb l’aparició de Procés Constituent (Catalunya), Syritza (Grècia) o MoVimento 5 Stelle (Itàlia).

Cal, tanmateix, reconèixer i elogiar el servei i la dedicació d’una bona part dels, desprestigiats, polítics que sacrifiquen temps i esforços a la societat i a la comunitat, algunes vegades a canvi de res. Pot ser el sistema Català no sigui el més democràtic o el més representatiu, però la importància de la funció del nostre sistema requereix el màxim respecte i, també, la voluntat comuna, d’actualitzar-ne els conceptes que les articulen.  

L’esquerra Catalana no és capaç de reaccionar al voltant de tots aquets esdeveniments i s’allunya del costat d’una societat que reclama ser alguna cosa més, reclama sobirania. Manca generositat, lideratge, unió; alguns aferrats a instruments o personalismes. No hi veuen o no hi volen veure.

Des de Nova Esquerra Catalana no renunciem a ser una part d’aquesta transformació de la societat, defensem una revisió i actualització del socialisme democràtic i, per tant, una aplicació del concepte de radicalitat democràtica en la gestió d’allò públic.  Una ferma defensa de dret a decidir.

Per aquets motius i molts més serem al Pacte Nacional per al Dret a Decidir. Socialisme democràtic i progressisme.

dimecres, 13 de febrer del 2013


Renovar el contracte social

 

“No sent la sobirania més que l'exercici de la voluntat general, mai pot alienar, i el Sobirà, que no és més que un ésser col · lectiu, no pot ser representat més que per si mateix (...).

Què és, doncs, el govern? Un cos intermediari establert entre els súbdits i el sobirà per a la seva mútua correspondència (...) De manera que en l'instant en què el govern usurpa la sobirania, el pacte social queda trencat, i tots els simples ciutadans, tornats de dret al seu llibertat natural, són forçats, però no obligats, a obeir”  Jean-Jacques Rousseau. El contracte social. 1762

Aclaparats per una crisi sense precedents, dins una espiral interminable de successos encadenats tremendament negatius, l’actual societat està a la vora del col·lapse. Atacada des de tots els flacs, la indústria no pot sobreviure en un entorn hostil i la destrucció dels llocs de treball és cada dia més dramàtica. L’economia es desinfla i el crèdit no rebrota, els bacs han fallat en la seva principal missió social.

Les persones miren d’adaptar-se, transformar-se i evolucionar dins una realitat incerta, la vida laboral ha passat de la super-especialització a la capacitat d’adaptació i la versatilitat. De res ha servit forjar la societat millor formada de la història.

Avui el sistema expulsa, dia a dia i segon a segon, un gruix de persones massa importants per a la societat. Ciutadans afectats per el drama dels desnonaments o per les llistes de l’atur,  però el mes dramàtic és la quantitat de menors de 16 anys en risc d’exclusió o risc de pobresa, que ja supera el 26,4% (un de cada quatre). Aquest fet és un atac directe al futur del sistema i a l’equilibri de les capes socials.

“L'economia com a essència de la vida és una malaltia mortal, perquè un creixement infinit no harmonitza amb un món finit. Erich Fromm”

El contracte social s’ha trencat, la corrupció i la “mala praxis” dels governants d’aquest país han conduit la situació en un punt insostenible. Des de els partits polítics neoliberals, passant per els conservadors fins al “centre-esquerra conservador” no han complert amb la seva missió i han desatès el ciutadà, en favor del capital.

Una democràcia opaca i fosca, poc participativa, afavorint a un sistema de partits i no de representants; ha culminat en la sensació que la corrupció està estesa en tots els nivells del govern i del propi sistema. La transició va ser realment el final d’un règim?

El ciutadà, sobirà del seu propi contracte, no pot renunciar a reclamar noves condicions i un pacte renovat. Recuperar part de la sobirania cedida al governant, per compartir les decisions de govern i gestió. Establir un nou sistema on el ciutadà participi i la cambra de representants l’acompanyin i el guiïn.

Assistim, doncs, al final d’un règim  i al principi d’una autentica democràcia del S.XXI ?