ENTRE MARAGALL I MARAGALL

.... O sobre com s'ha construit el maragallisme

Podria començar perfectament explicant que tot comença des de Joan Maragall (i en certa manera és cert), però més aviat és una història política que va des den Pasqual Maragall fins a l'Ernest Maragall. 

No em puc estar de dir que aquella Oda a Espanya de 1898 del poeta, marca una manera d'entendre i pensar la relació -en la meva modesta opinió- dels Maragall amb la política :  

Escolta, Espanya -la veu d'un fill / que parla en llengua - no castellana: / parlo en la llengua - que m'ha donat / la terra aspra./ En 'questa llengua - pocs t'han parlat;/ en altra, massa....On ets, Espanya? - No et veig enlloc / No sents la meva veu a'tronadora? / No entens aquesta llengua - que et parla entre perills? / Has desaprès d'entendre an els teus fills? / Adéu, Espanya! Joan Maragall. 

Doncs aquesta marca, és la que mou de fons en Pasqual i l'Ernest en una intensa recerca política començant per la construcció i reconstrucció de l'esquerra catalana: des de els moviments estudiantils, passant per la lluita antifranquista i el Front Obrer de Catalunya (on hi trobem destacats noms com: Isidre Moles, Alfons Carles Comín, Miquel Roca Junyent...), arribant finalment a la fundació de Convergència Socialista de Catalunya (embrió del PSC). Una recerca que no acaba amb la fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya, sinó que continua allò que amb el temps esdevé inacabat. Però també despunten per una excel·lent gestió de l'administració pública i administració local més propera al ciutadans. 

Ambdós comparteixen un periple polític sembrat d'implicació, habilitat, coherència i, perquè no dir-ho, d'un gran sentit d'estat. El pas den Pasqual Maragall per l'ajuntament de Barcelona (acompanyat pel seu germà Ernest) marca una de les millors èpoques del cap i casal i de retruc de tot el principat Català se'n beneficia. El projecte de transformació de la ciutat, amb l'eix centrat en el Jocs Olímpics B'92, esdevé un exemple de modernització urbana i un motor social. 

Tots els alcaldes de Catalunya volien ser com Pasqual Maragall, que va ser capaç d'instaurar un model de transformació de ciutats (i municipis) des de l'esquerra i amb els ciutadans. 

I en la seva tornada a la política com a candidat a presidència de la Generalitat, després de donar per acabada l'etapa a l'alcaldia de Barcelona i del retorn a la docència momentani, ens torna a regalar un gran projecte, amb aquesta marca Maragall. No tant sols, era el projecte de redacció de l'Estatut de Catalunya sinó que també era el procés de redacció del mateix. Sí el Govern Espanyol i el tribunal constitucional haguessin acceptat el text sortint i referendat, el poble català no s'agüés situat en la tessitura actual. En Pasqual va demostrar la millor visió d'estat des de la restitució del Govern de la Generalitat.

         El malestar va anar creixent a Catalunya per la reacció contra l'Estatut i el 10 de juliol de 2010 s'esdevé la primera gran manifestació a Catalunya que serviria de precedent i catalitzador del que mes endavant seriem les manifestacions de les diades de 2012, 2013 i la d'enguany. Mentre això passava una part de l'esquerra catalana (i també europea) entrà en crisi per un doble factor: el primer és causat per la impossibilitat del socialisme d'aportar solucions a la crisi i el segon, és el distanciament d'una part d'aquesta esquerra amb la nostre societat. 

Conscient de la gran tasca que manca per fer, en el camp de l'esquerra (catalana), l'Ernest Maragall comença una gran tasca de reconstrucció i redefinició, amb l'ull posat a la creació d'un nou Estat Català. El gran projecte és (ara) la unió de les esquerres, en una gran força, que tingui per objectiu governar i transformar la societat des de un nou punt de vista. L'11 d'octubre de 2012, un més després de la gran manifestació "Catalunya, Nou Estat d'Europa" va decidir (i vam decidir) trencar amb el PSC i vestir una nova alternativa d'esquerres.  

Nova Esquerra Catalana (NECat) pretenia ser l'embrió, la tasca era complicada però el país s'ho mereixia i ho necessitava. Moltes reunions, molta ma esquerra, molta diplomàcia i, en resum, molta feina dona el seu fruit amb compromisos signats (el nostre era el compromís de Sitges http://www.novaesquerracatalana.cat/compromis-sitge/ ) amb altres formacións. 

Això i moltes altres coses és el maragallisme que necessitem. Algú en diu nova política, algú en diu bona política. Però en realitat és compromís, coherència, honestedat, sinceritat, generositat, senzillesa, proximitat, ciutadanisme... 

L’ESQUERRA CONTRA L’ESQUERRA

Hi ha un clar símptoma de que alguna cosa està canviant en la política i en l'electorat.

A part dels comportaments sociològics, hi ha dos debats que afecten a la irrupció de nous moviments i partits polítics: per una banda, el debat de la vella i la nova política (lo vell i lo nou) i, per altre banda, el debat de la ruptura de l'esquerra. Podemos, doncs, amb un excel·lent resultat a les eleccions europees i la seva aparició en totes les enquestes, ha esberlant l’arc parlamentari, esdevenint una sorpresa per molts –i no tant, per altres- .

Per un costat, hi ha un debat intens sobre la vella i la nova política que en el fons tracte sobre el paper dels ciutadans en les grans decisions de la gestió publica -el que en diem decisions compartides- i la participació ciutadana. També ho ha de fer, sobre la cogestió i l'autogestió d’espais i equipaments públics i els processos de disseny dels projectes municipals que actualment són reclamants per les associacions de ciutadans. Aquest en fons busquen el nou paper del ciutadanisme actiu, en la societat moderna.

Al meu entendre, el ciutadà no busca tant sols participar de la política, vol fer política i ho ha d'acabar fent per un canal alternatiu al dels partits polítics tradicionals, participant-ne directament. A causa, principalment, de la partitocràcia i la burocràcia dels partits, que han provocat la fugida i l’allunyament sistemàtic, i sobretot, de les noves generacions. És en aquest punt on part de la política tradicional fracassa, en no adaptar-se a les noves gernacions ,ben formades, que arriben a la maduresa -a una nova escala de necessitats- i no troben el seu espai i la forma d’expressar-se.

Tot i així, les noves organitzacions que van apareixen no necessàriament formen part de la nova política, la història de la democràcia ens demostra que els partits neixen i es moren i que el populisme apareix quant menys se l'espera. El moments de crisis i debilitat social són aprofitats per els oportunistes, creix en aquests moments la mala política.

El segon factor, recau sobre la fragmentació de l’esquerra. Coincideixo, en aquest punt, i parcialment, amb l’ Eduard Voltes en el seu article “Quantes Esquerres?”. Però, d’altre banda penso que podem estar parlant de tres esquerres: la conservadora (o tradicional), la reformadora i l’esquerra anti-sistema.

La fractura, analitzada en profunditat, ve donada per una ruptura dels reformistes amb l’esquerra conservadora. Els partits de l'esquerra tradicional,  funcionaven de catch-all on s'hi agrupaven els reformadors i conservadors; però l’esclat de la crisi i l'aferrament al poder per el poder, ha portat al centre esquerra de tota europa a validar les polítiques d'austeritat, l’eix ideològic del neoliberalisme. L'esquerra reformadora, que ha conviscut dins aquestes organitzacions amb els conservadors, no ha pogut donar per bona aquesta postura que perjudica a les classes mitges i treballadores. Aquesta ruptura comporta una fragmentació de l'electorat que busca refugi en noves organitzacions, que van emergint provinents dels moviments ciutadans, del #15M o de la indignació permanent de la societat vers una certa traïció dels polítics.

Cal, doncs, una gran aliança de l'esquerra reformadora amb l'objectiu d’un canvi de paradigma. Estem al davant d’una societat que canvia, mentre la política s’ha quedat encallada en antics sistemes d'organització. “No existeix una millor prova del progrés d'una civilització que la del progrés de la cooperació.” John Stuart Mill

Estem a les portes d’un canvi.

PUNT D'ARRIBADA I PUNT DE SORTIDA

“Estaban soñando los trenes

en la estación, indefensos,

sin locomotoras, dormidos.” Pablo Neruda.

Estem aquí, i avui més que mai, per reivindicar un socialisme d’estricte obediència catalana (el nostre) i un republicanisme (el vostre) ,  i volem reivindicar el paper de l’esquerra, no només a Europa; sinó que també cal fer-ho a tots i cada un dels municipis i les ciutats que conformen el nostre país.

El contracte social s’ha trencat, la corrupció i la “mala praxis” dels governants d’aquest país han conduit a la situació en un punt insostenible. Des de els partits polítics de la ultra dreta,  neoliberals i conservadors, fins a un “centreesquerra conservador” no han complert amb la seva missió i han desatès el ciutadà, en favor del capital.

            L’esquerra s’ha de desacomplexar,:

1.       en primer lloc, no podem contribuir al manteniment de  l’estatus quo de “l’establishment”, ni renunciar a la revolució (o re-evolució) del sistema

2.               segon, l’esquerra està obligada a representar a la voluntat majoritària de la societat  -prioritàriament a les capes mitges i baixes- i els seus interessos, i quant  és mouen en una direcció cal acompanyar-los, recollir-ne les propostes, les iniciatives i recolzar-los per evitar l’allunyament.

3.               cal, en tercer lloc, assumir la responsabilitat. No es pot ser còmplice de “l’austericidi”, imposant un model econòmic que perjudica els rendiments del treball i afavoreix, tant sols, a un 1% de la població;

4.               i per últim, la societat ha evolucionat (en totes direccions) per arribar al S.XXI sobre una autèntic concepte del ciutadanisme i l’assumpció de decisions compartides, derivat d’una culturització general, mentre els partits i la política, s’han quedat encallats en el temps. Cal iniciar, doncs,  una regeneració dels partits en general i del sistema en concret.

La política necessita dels moviments ciutadans i els moviments ciutadans necessiten de més i molta política. La implicació ciutadana en la política entra per la porta del darrera i passa al davant de les iniciatives, en general conservadores i poc valentes, dels partits. I ho fan amb un absolut convenciment  que les teories més pures del capitalisme s’han imposat disminuint així la igualtat d’oportunitats en tots els nivells.

L’objectiu  és doncs implicar la ciutadania en el procés de recerca de una societat adaptada al S.XXI, prescindint dels individualismes, buscant la força del col·lectivisme i els lideratges compartits.

Cal impulsar un gran moviment, que recuperi l’esperit del municipalisme entès com a motor de la societat i que engegui de nou una revisió del conceptes de l’esquerra i del ciutadanisme.

Potser, com diu l’Ernest, no som independentistes, però el llarg camí que ens ha portat aquí, ens fa pensar que ara és la millor de les opcions:

• Les frustracions provocades pel procés de l’últim Estatut d’autonomia  i especialment, per la sentència del Tribunal Constitucional on va patir serioses i amargues retallades -de el que havia de ser l’acord definitiu sobre l’encaix de Catalunya amb Espanya-  va produir que una part molt important de la ciutadania catalana es manifestes el 10 de juliol de 2010. I que es produís un d’inflecció  l’11 de setembre de 2012, on els ciutadans expressaven que Catalunya havia de ser un Nou Estat d’Europa

Així doncs, cal unir esforços, ja que ens enfrontem al cicle electoral mes decisori de la història de Catalunya:

• Les eleccions europees del 25 de maig que son cabdal per definir la construcció europea basada en tres pilars: l’equitat, l’eficiència i la sostenibilitat, i totes tres coses alhora. La ciutadania catalana té molt clar que vol continuar compromesa amb aquesta construcció d’una Unió Europea més democràtica i cohesionada.                      

• La consulta del 9 de novembre, que és bàsicament una expressió en llibertat i democràtica, de la voluntat majoritària de la ciutadania que vol construir un projecte comú i en concòrdia.

• i les eleccions municipals del 2015, que són el punt de partida per la verificació d’aquest projecte, en el qual tots hi estem representats, i que significa recuperar l’esperit dels primers ajuntaments democràtics (avui fa 35 anys), on els plantejaments de la qualitat democràtica i participació ciutadana en les decisions municipals no s’han complert.

I en la mesura que tot això suposa una participació de baix a dalt, els municipis esdevenen els protagonistes i per tant, cal un veritable impuls municipal que entengui l’acostament entre la societat (els ciutadans o representats) i els polítics (dirigents o representants) i cal veure que la participació ciutadana és una solució al problemes.

Però cal, tanmateix, reconèixer i elogiar el servei i la dedicació d’una bona part dels, desprestigiats, polítics que sacrifiquen temps i esforços a la societat i a la comunitat.

I és aquí on iniciem aquest pacte,

un pacte per Catalunya,

un pacte contra la “vella política”,

un pacte per enfortir el procés català,

un pacte amb la voluntat de ser l’espai majoritari de l’esquerra catalana,

un pacte per ser una suma guanyadora i

un pacte per transformar des de l’òptica progressista.

LA RESPONSABILITAT !

PRIMERA PART. TRILOGIA SOBRE LES QUALITATS PERDUDES.

-La pèrdua de qualitat de l’ensenyament públic, la disminució del consum en la cultura, l’augment de les llistes d’espera en la sanitat pública, la pèrdua de qualitat de la sanitat pública, el deteriorament del teixit industrial, l’augment d’impostos i de carregues fiscals a la classe mitjana, la disminució del poder adquisitiu de la classe mitja baixa –i la disminució de salaris-, l’augment del risc de malnutrició i pobresa infantil, l’augment de l’atur, els desnonaments, l’augment del deute públic, el rescat de bancs –o del sistema financer-, la corrupció que s’ha aprofitat dels recursos del sistema...

Tot un llistat de greuges (que ha patit la societat) causats per una mala gestió, el desgovern, la incomprensió, la falta de contacte amb la realitat i d’una submissió incondicional dels poders executiu i legislatiu de l’estat(s) amb els poders econòmics. Tant mateix, han comportat una sèrie de mesures que retallen els drets socials mes bàsics, disminució en els pressupostos dels estats i l’augment d’impostos. No és , tant sols, una qüestió diners, és la imposició d’un model d’opressió i d’ofec de les classes treballadores.

Qui assumeix la responsabilitat d’aquest cúmul de circumstàncies? Qui extirpa del sistema aquesta corrupció generalitzada? Qui assumeix les conseqüències polítiques, jurídiques i socials d’aquesta nefasta gestió? Sobre qui recaurà el cost social d’aquesta crisi?

NINGÚ!. Aquesta és la resposta.

Tenen, però, una responsabilitat compartida tots aquells actors que formen –i formem- part del sistema polític, la dreta i el neoliberalisme per la imposició d'un model fallit i sobretot d’aquells que s’ubiquen en el que anomenem “l’esquerra”. Els principals partits d’aquesta (els socialdemòcrates)  han estat còmplices de les reformes que han ofegat a la societat, no han estat capaços de presentar una autèntica batalla de les idees i al final s’ha imposat “l’austeritat”.

A)    en primer lloc, l’esquerra no pot renunciar mai al canvi d’estatus quo del sistema, ni a la revolució (o re-evolució) d’aquest;

B)    segon, l’esquerra ha de representar a la voluntat majoritària de la societat –prioritàriament a les capes mitges i baixes- i quant aquestes és mouen en una direcció cal acompanyar-la, recollir-ne les propostes i representar-la;

C)    cal, en tercer lloc, assumir la responsabilitat. No es pot ser còmplice de “l’austericidi”, imposant un model econòmic que perjudica els rendiments del treball i afavoreix, tant sols, a un 1% de la població;

D)    i per últim, la societat ha evolucionat (en totes direccions) per arribar al S.XXI sobre una autèntic concepte del ciutadanisme i l’assumpció de decisions compartides, derivat d’una culturització general, mentre els partits i la política, s’han quedat encallats en el temps.

 

En el trencament del sistema de partits, de l’actual arc parlamentari, hi ha un component de responsabilitat per la seva part, aquets instruments han demostrat una incapacitat d’adaptació. Incapacitat, també, d’expressar una correlació entre els representats i els representats, el disseny del sistema no ha estat capaç d’absorbir la pluralitat de la massa social, de les aspiracions majoritàries i de l’esperit de participació.

           No és el cas català –entès com a eix nacional- o les batalles internes d’alguns dels partits polítics, les úniques causes de la trencadissa. Ha estat aquesta incapacitat d’adaptació als nous temps i la nul·la lectura del desig  col·lectiu. Cal doncs, començar una regeneració del sistema, que impliqui un replantejament general

Democràcia en estat de coma

DEMOCRÀCIA EN ESTAT DE COMA

El govern Espanyol -i en concret el senyor Rajoy- diu que te un pla contra la consulta Catalana del 9N. Tornarà a sustentar-se sota l’empara del Tribunal Constitucional i ho farà en dos eixos: el polític i el legal.

Rajoy vol recorre totes i cada una de les decisions executives o legislatives –per el Parlament o el govern de la Generalitat- preses durant aquest procés, repetint allò que es va produir amb l’Estatut, sota el paraigües de la constitució. I en el pla polític, també, està força clar: Rajoy ve a vendre l’estratègia de la por, des de Catalunya mateix; augmentant la presencia de ministres, alts càrrecs, dirigents... Pretén, per tant, una nova colonització de Catalunya –esborrar la llengua, la cultura i la identitat-.

Hi ha posades en marxa tot un conjunt de mesures recentralitzadores, que pretenen esborrar l’estat de les autonomies i el concepte de constitució que es va posar en marxa. Però l’objectiu de fons de totes aquestes mesures és esborrar a Catalunya del mapa internacional.

La mera utilització de legalitat o de la reforma les lleis i constitucions, per ofegar l’expressió democràtica són un símptoma evident que la reforma plantejada des del neoliberalisme, no només es basa en ofegar econòmicament a la classes mitjana i baixa; sinó que també es tracta de usurpa-li qualsevol poder de decisió que pugui ostentar.

Aquesta pla, està acompanyat per el PSOE. Sense el qual el govern Espanyol no tindria la suficient legitimitat per dur a terme aquest cop d’estat democràtic.

Però, sens dubte, la pitjor noticia l'ha protagonitzat el PSC, còmplice evident de tot el que està passant. En primer terme, nega el dret als catalans a decidir democràticament el seu destí –amb tots els pros i contres-; en segon terme, nega el dret al parlament català d’utilitzar les vies constitucionals per reclamar el dret a la democràcia i en tercer lloc, nega el seu propi dret a la llibertat de decisió.

L’espectacle vist aquesta setmana i la passada: el trencament del vot, l’arraconament i càstig, la no expulsió per mantenir-se com a tercera força parlamentària, la retirada de tots el càrrecs ...

La democràcia i els partits polítics estan en “estat de coma”, no tan sols a Catalunya o Espanya, ho està també a tota Europa. 

Enderrocar murs

ENDERROCAR MURS

            

La gran involució en drets socials d’aquets últims anys, la imposició de l’austeritat i el retrocés democràtic són símptomes evidents del que està passant. Europa ha traït a l’esperit de la Revolució Francesa i l’estat Espanyol n’és, com en d’altres ocasions, la punta de llança. En son exemples: la reforma de les pensions, la “llei de l’avortament”, la llei de “seguretat ciutadana”... i tots els projectes guardats a les trinxeres de l’Estat, esperant caure com una bomba sobre els ciutadans, que demostren que estem davant una de les pitjors guerres que s’han lliurat en la nostra època. Ens van robant mica en mica les llibertats guanyades.

            Una batalla que afecta, com mai, a tots i cada un dels ciutadans d’una Europa grisa i fosca, és –en el fons- una “guerra de classes”. Famílies sense casa, fam, sofriment, mort i decadència en son el resultat. Les “elits” han decidit unilateralment trencar el contracte fonamentat en la llibertat i la igualtat; i mica en mica han fet miques tots els instruments que regulaven la igualtat dins la comunitat: el dret a l’educació i la formació, la sanitat universal, la justícia, la cultura i llibertat d’expressió.

            Cal –i amb la força de la raó- enderrocar murs i dogmes, cal alliberar-nos de la culpa, cal despendre’ns d’un sistema de vida imposat per un neocapitalisme esclavitzador. Cal doncs, comprendre i entendre que els grans partits de l’esquerra han estat còmplices necessaris, que s’han aprofitat de les trampes del poder i han estat un peó més del camp de batalla. El primer pas doncs, és redefinir tots els fonaments ideològics que sustenta l’esquerra, i en particular la socialdemocràcia, i s’han  d’establir les bases per a una nova societat basada en una renovació dels valors col·lectius. Sí, es cert, cal una nova revolució, i per això és més necessari que mai tornar a donar resposta a una pregunta: què vol dir ser d’esquerres?

            Però si l’estat Espanyol és la punta de llança d’aquesta reforma, la societat Catalana n’és l’única esperança de resistència. La paradoxa es produeix quant el que lidera el procés representa precisament al conservadorisme i al manteniment de l’estatus quo. Hem d’estar alerta, no podem renunciar al plantejaments, reformar el pensament i refer una societat que resta a l’abisme: caure en la catàstrofe o canviar de paradigma.

            Potser, algun dia, els llibres d’història explicaran la crònica de l’última gran guerra que es va lliurar en el món. Potser diran que va ser una guerra sense armes, ni canons, ni bombes; però si que va produir una gran devastació, morts, fam, famílies sense casa, persones sense feina... Potser explicaran que va ser una guerra ideològica, carregada de tecnologia, una batalla psicològica. Però al final diran que la va guanyar la societat.